València en la memòria - València
València en la memòria
recupera per a l'espai públic de la nostra ciutat edificis o monuments que van tindre un important paper (polític, cultural, quotidià) durant la guerra civil, prestant especial atenció a l'any en què València va ser capital de la República.
Una sèrie d'elements ens donen les informacions més destacades, il·lustrades amb imatges històriques, i ampliables en aquesta pàgina web, de fàcil accés gràcies a codis QR.
Fent visibles' de nou aquests edificis, es recupera per a la ciutadania una part del nostre patrimoni durant aquells anys tan importants com a difícils, complementant així les informacions ja disponibles per a altres períodes de la història de la nostra ciutat.
- 1. Edifici de l'Ajuntament
- 1B. La Lotja
- 2. Torres de Serrans
- 3. Refugi Carrer de Dalt
- 4. Palau del Marquès de Campo (o dels Comptes de Berbedel)
- 5. Entorno Palau de la Generalitat
- 6. Palau dels Borja
- 7. Sant Pius V - Trinitat
- 8. Edifici del Monte de Piedad
- 9. Refugi carrer Espasa
- 10. Plaça de Tetuán
- 11. Carrer de la Pau
- 12. Estació del Nord
- 13. Col·legi dels Jesuïtes
- 14. Presó Model
- 15. Hospital de Sang de Natzaret
- 16. Hospital Sant Joan de Déu
Hospital de San Joan de Déu
Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), València va esdevenir una ciutat receptora de ferits de guerra i de població civil evacuada, sovint malalta. Aquesta situació va obligar les autoritats valencianes a reorganitzar la xarxa hospitalària de la ciutat. En primer lloc, els hospitals que existien abans de la contesa van experimentar una marcada reorganització interna a fi d'augmentar-ne la capacitat assistencial. D'altra banda, es van habilitar nombrosos hospitals en tota mena d'edificis: escoles, convents, clíniques particulars, xalets... Estos van ser el anomenats Hospitals de Sang, destinats a l'atenció de milicians malalts i ferits, i posteriorment, soldats.
L'Hospital de Sant Joan de Déu pertany al primer grup d'hospitals; efectivament, l'orde hospitalària de Sant Joan de Déu s'havia establit a València el 1887, inicialment al barri de Benimaclet. Sota el nom de Asilo de San Juan de Dios, l'objectiu era acollir niños raquíticos, escrofulosos, huérfanos pobres, baldados y contrahechos. El 1892 l'asil s'havia traslladat a un vell casalot situat molt a prop de la platja de la Malva-rosa. Seguint els criteris higienistes de l'època, el 1907 es va dissenyar l'actual hospital, i el 1913 es va inaugurar.
Poc després del colp militar del juliol del 1936, l'Hospital Sant Joan de Déu va ser incautat i gestionat pel Partit Comunista, i rebé el nom de Sanatorio Hospital Popular. Tot i que en un primer moment els frares van continuar atenent les tasques de l'hospital, entre agost i octubre del 1936 els milicians en van assassinar onze.
A començament del 1937, l'hospital va passar a ser gestionat pel Socorro Rojo Internacional, sota la direcció mèdica de José Álvarez. Malgrat els canvis produïts per la situació bèl·lica, l'hospital va continuar atenent xiquets. Cal destacar la gran importància que hi va tenir la cirurgia infantil, molt especialment orientada a corregir les grans deformitats i fractures produïdes per la tuberculosi osteo-articular. Amb capacitat per a cent xiquets, el centre sanitari també atenia de manera ambulatòria els malalts pobres dels Poblats Marítims. Així mateix, el Sanatori Popular va acollir part dels xiquets evacuats des de l'Asilo de San Rafael de Madrid, per la qual cosa va haver d'augmentar la capacitat assistencial. Això es va acompanyar de problemes de desabastiment i de manca de personal i material, una situació que es repetia al proper Sanatorio Marítimo Nacional, transformat aleshores en el Sanatorio Helio-Marino Pablo Iglesias.